dissabte, de juliol 07, 2007

Hasta siempre, mi PRINCESA


Este es el escrito que Rafa, nuestro papi le dedica a nuestra hermanita Princi, en él cuenta su historia.

Fa dos anys i mig que vam decidir adoptar una gossa per que fes companyia al nostre gos durant les hores que nosaltres estàvem treballant. Però posats a fer quelcom positiu vam decidir fer-ho ben fet. Vam adoptar una pastora alemana sevillana que patia una malaltia sense determinar i que estava força cascadeta. Ningú no li donava molt temps de vida, però nosaltres ho vam intentar.

Quan ella va arribar, el nostre veterinari de confiança de Girona, i de reconegut prestigi estatal, ens ho va dir molt clar: "no sabem ben bé el que té. Sembla que té un problema hepàtic i l'ha afectat, possiblement, a algun òrgan intern. Si no l'operem aquí, se'ns morirà". No era la primera vegada que l'operaven i el risc era alt, però per això mateix la vam adoptar.

I se'n va sortir. No sols es va recuperar de l'operació, sinó que semblava com si s'hagués recuperat completament del que tenia. Però la realitat és que per dintre, el problema hepàtic sense determinar continuava essent, aletargat. Fins i tot, mesos després va patir també de leishmaniosis, una altre malaltia però específica dels gossos, però també se'n va sortir, a costa de les punxades del seu pare adoptiu (o sigui, jo) dia sí i dia també amb una agulla que feia por.

Durant aquests dos anys i mig ella es va anar recuperant psicològicament del maltractament que va sofrir pel carrer abans de que l'adoptéssim, i ja era una gossa molt viva, protectora, guardiana, i carinyosa, fins al punt de ser pesada i empalagossa.

L'arribada de la tercera gossa, fa uns vuit mesos, va ser el que li faltava per que aconseguís mostrar-se amb la millor cara possible. Jugava amb la tercera gossa de manera brutal i descarada. Ningú ho podia negar, era una gossa ben feliç.

Però, i totes les històries tenen un però, un principi i un final, a finals de juny, just al finalitzar la setmana, la gossa va deixar de menjar. Al mateix temps la panxa es va començar a botir, i al cap de tres dies va patir un desmai, encara que més endavant vam saber que no era ben be un desmai el que havia patit.

Després de fer les proves corresponents la realitat colpejava un altre cop. El problema hepàtic sense determinar es deia "insuficiència hepàtica deguda a un shunt portosistèmic". Aquesta falla propiciava ascitis (el líquid de la panxa) i encefalopatia hepàtica (problemes en el sistema nerviós central deguts a l'excés de toxines en sang). Ni que dir té que m'he convertit en poc més d'una setmana en un petit expert en una malaltia, i malalties associades, que fins ara eren completament desconegudes per mi.

La única solució real era la intervenció quirúrgica, però la gossa havia d'estar en un estat millor del que tenia. A més, l'operació, per anar bé, l'havia de fer el millor especialista en aquesta problemàtica, en Madrid, i ell mateix em deia que potser no aguantaria ni el viatge, i que si l'aguantava, les probabilitats, amb el seu estat, eren molt poques.

Per aconseguir que el seu cos tolerés una operació com la que li havíem de fer era necessari que la gossa menges, sinó seria seria molt difícil la recuperació, per no dir impossible. Però la gossa no només no menjava, sino que l'era impossible fer-ho per que el seu aparell digestiu no li permetia l'entrada d'aliment, fos el que fos. Més complicacions, i així, de mica en mica, s'ha anat apagant, i apagant, i apagant. Cada cop més prima.

Ahir, després de comprovar per enèsima vegada, que cada vegada que intentàvem donar-li de menjar, encara que ni tan sols fos una mica, no aconseguíem l'objectiu, sinó que l'únic que aconseguíem era fer-la patir degut a què durant dues o tres hores entrava en un estat de coma feble del que sortia quan el seu cos prenia la decisió de vomitar allò que havia menjat, per què ja n'hi havia prou, ho vam tenir clar. Per fi, ens havíem decidit, i no vas ser gens fàcil, sobre tot coneixent tota la seva història.

Ahir, al vespre, vam decidir, amb molt de dolor, "dormir-la". Un eufemisme veterinari que serveix per pal·liar el dolor psicològic dels amos.

Va descansar en pau, amb nosaltres al costat, que és el que volíem, i al menys sabem que no patirà més.

Hasta siempre, mi Princesa.

______________________________________________________________________

Hace dos años, y medio que decidimos adoptar una perrita para que hiciera compañía nuestro perro Gordi cuando nosotros estábamos en el trabajo. Pero puestos a hacer algo positivo, decidimos hacerlo bien. Adoptamos una pastora alemana sevillana, llamada Princesa, que padecía una enfermedad sin determinar y que estaba bastante cascadita. Nadie le daba mucho tiempo de vida, pero nosotros lo intentamos.

Cuando ella llegó a casa, nuestro veterinario de confianza, nos lo dijo bien claro: “ no sabemos muy bien que tiene. Parece que tiene un problema hepático y le ha afectado posiblemente algún órgano interno. Si no la operamos ya mismo, se nos morirá”. No era la primera vez que la operaban y el riesgo era alto.

I salió adelante. No sólo se recuperó de la operación, sinó que parecía com si se hubiera recuperado completamente de lo que tenía. Pero la realidad, era que por dentro, el problema hepático sin determinar continuaba aletargando. Incluso unos meses después, padeció leishmaniosis, otra enfermedad más, pero también salió adelante, con las pinchaditas, que yo (su papi), le daba día si día también con una aguja que daba miedo.

Durante estos dos años y medio, ella se fue recuperando psicológicamente del maltrato al que había estado sometida antes que el refugio la salvara y que nosotros la adoptáramos. Era ya una perra muy viva, protectora, guardiana y sobretodo muy cariñosa, hasta el punto de ser pesadita y empalagosa J

La llegada de nuestra tercera perra, Peludeta, hace unos 8 meses, fue lo que le faltaba para conseguir mostrarse con su mejor cara. Jugaban de manera brutal y descarada. Nadie podía negar que era una perra muy feliz.

Pero todas las historias tienen un principio y un final, y a finales de junio, justo al finalizar la semana, Princi dejó poquito a poco de comer. Al mismo tiempo la tripa se le empezó a hinchar y sufrió un desmayo, pero supimos más adelante que no había sido un desmayo, sino una gran convulsión.

Después de hacerle todas las pruebas necesarias, la realidad golpeaba otra vez. El problema hepático sin determinar era “ insuficiencia hepática debida a un shunt portosistémico”. Este fallo propiciaba ascitis (el líquido en la tripa) y encefalopatía hepática (problemas en el sistema nervioso central debidos al exceso de toxinas en sangre).

La única solución real era la intervención quirúrgica, pero la perra tenía que estar en un mejor estado del que se encontraba. Además, la operación, para ir bien, tenía que ser en Madrid con un especialista en esta problemática. Él mismo nos confirmó que no aguantaría el viaje de 700 km de Girona a Madrid y que si llegara a aguantarlo, las probabilidades en su estado, eran ínfimas.

Para conseguir que su cuerpo tolerara una operación como la que era necesaria, la perra debía comer, sinó era imposible. Pero Princi ya no comía, su aparato digestivo no le permitía la entrada de alimento, fuera lo que fuera. Más complicaciones y así poquito a poco hasta que se iba apagando cada vez más.


El jueves, después de comprobar por enésima vez que cuando intentábamos darle de comer, ni que fuera un poquito lo único que conseguíamos era hacerla sufrir ya que durante 3-4 horas entraba en un estado de coma débil del cual sólo salía cuando su cuerpo tomaba la decisión de vomitar lo que había comido, lo tuvimos muy claro. Nos habíamos decidido y no era fácil, sobretodo conociendo toda su historia.

Con mucho dolor decidimos “dormirla” para siempre. Se fue junto a nosotros que es lo que queríamos y dejó de sufrir para siempre.

Hasta siempre mi Princesa

Tu papi Rafa

2 comentaris:

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Només t'he conegut per fotografies i pels comentaris dels teus pares, pero que n'es de fàcil arrivar a estimar un èsser viu encara que no el coneixis en persona.
Princesa, t'has guanyat un lloc en el meu cor. Descansa en pau.

Gemma ha dit...

gràcies Laura, és "durillo" tot això